2 d’octubre. Abans de les 10 del matí. 2010. Tots concentrats a la plaça porxada de Bagà. De fons, “El último Mohicano”. Suposo que en aquests casos hauria de dir, que a pocs minuts de donar el tret de sortida, prenia consciència que ser aquí era el resultat de llargues hores d’entrenament robades al temps i a la son, fent mil malabarismes per arribar en condicions a la cursa (84 km, 6098 m de desnivell positiu. Se li pot dir cursa?). Tots els sacrificis i esforços prenien sentit enmig d’aquest microclima de nervis i d’incerteses, previs al 0:00:01 del crono.
Però les coses no sempre han de ser així. Es pot ser a la línia de sortida, havent fet en l’últim mes quatre entrenaments entre vinyes de com a màxim una hora. I creure’s fermement que serem capaços altra vegada d’arribar al punt de partida, després de completar el gran bucle. La fe és cega i no té ossos, ni articulacions, ni tendons. I allà hi érem. Sense res planificat, únicament amb el plantejament de disfrutar al màxim d’un dia que deien seria bo. I la nit, també.
I vinga, comença el disbarat. Res millor que un tira-tira de pujada de Bagà a Niu de l’Àguila amb pas intermig al Refugi de Rebost. No em sentia molt còmode, però tot just acabava de començar. D’allà, baixada cap al Serrat de les Esposes on encara em sentia pitjor i a molt poca distància Cortals de l’Ingla. M’esperen n’Eulàlia i en Marc que passaven el cap de setmana en una caseta de l’Ingla, i em tempten perquè em quedi amb ells amb un pla B difícil de rebutjar (sopar de bolets acabats de collir, llar de foc, vi, vi i ratafia). Pel que em van explicar després, no vaig arribar amb molt bona cara. Però aquella trobada, el refugi de Cortals i la vall, van ser el punt d’inflexió. Bé, i unes “xuxes” miraculoses que tenien als avituallaments. Ni plàtans, ni taronges, ni barretes, ni gels. Aquelles “xuxes” eren pur gasoil.
Següent objectiu, el refugi de Prats d’Aguiló, sempre abraçat per un paisatge espectacular. És l’equador de la Cavalls del Vent. Aquí l’organització t’entrega la bossa deixada el dia abans en recollir els dorsals, per si en aquest punt vols canviar-te de roba, abrigar-te per passar la nit o deslliurar-te d’alguna cosa que ja no et caldrà. Aquí te n’adones que l’organització és un 10. Quan tot funciona no penses que hi és, ara quan comencen a fallar les coses saps de la seva inexistència.
Curta però intensa pujada al Pas dels Gosolans, i el Sol que es va acomiadant. Semblava que li costés marxar encuriosit per saber com acabava la nostra història. A partir d’aquí trams llargs de pistes i infinites cintes reflectants. 2 cintes corrent 1 caminant. Moltes cintes 1 “xuxe” de recompensa, com si fos una foca de zoo que ha completat amb èxit el seu número. Estasen, Gresolet, ermita de Sant Martí. I pràcticament ja la darrera pujada, la pujada al Sant Jordi pels Empedrats. La temia però realment es va poder fer a un ritme alegre, sabent que un cop al refugi això ja ho teníem.
Però sovint hi ha sorpreses en forma de coll, que volen deixar la seva petjada perquè siguin tinguts en compte. El Coll d’Escriu. Superat, només quedava l’eterna aproximació a Bagà amb un parell de quilòmetres d’asfalt inclosos. L’arribada de matinada, solitària i silenciosa. En total 18h 19’. El temps com sempre relatiu, quan és molt de temps.
La lluna minva. Ja només queda l’ordre automàtic fruit del cansament: dutxa, macarrons i colxoneta on somiar la birra que em beuré a les poques hores.
Següent objectiu, el refugi de Prats d’Aguiló, sempre abraçat per un paisatge espectacular. És l’equador de la Cavalls del Vent. Aquí l’organització t’entrega la bossa deixada el dia abans en recollir els dorsals, per si en aquest punt vols canviar-te de roba, abrigar-te per passar la nit o deslliurar-te d’alguna cosa que ja no et caldrà. Aquí te n’adones que l’organització és un 10. Quan tot funciona no penses que hi és, ara quan comencen a fallar les coses saps de la seva inexistència.
Curta però intensa pujada al Pas dels Gosolans, i el Sol que es va acomiadant. Semblava que li costés marxar encuriosit per saber com acabava la nostra història. A partir d’aquí trams llargs de pistes i infinites cintes reflectants. 2 cintes corrent 1 caminant. Moltes cintes 1 “xuxe” de recompensa, com si fos una foca de zoo que ha completat amb èxit el seu número. Estasen, Gresolet, ermita de Sant Martí. I pràcticament ja la darrera pujada, la pujada al Sant Jordi pels Empedrats. La temia però realment es va poder fer a un ritme alegre, sabent que un cop al refugi això ja ho teníem.
Però sovint hi ha sorpreses en forma de coll, que volen deixar la seva petjada perquè siguin tinguts en compte. El Coll d’Escriu. Superat, només quedava l’eterna aproximació a Bagà amb un parell de quilòmetres d’asfalt inclosos. L’arribada de matinada, solitària i silenciosa. En total 18h 19’. El temps com sempre relatiu, quan és molt de temps.
La lluna minva. Ja només queda l’ordre automàtic fruit del cansament: dutxa, macarrons i colxoneta on somiar la birra que em beuré a les poques hores.
Va caure més d’una.
TONI GLOBUS
No hay comentarios:
Publicar un comentario